Aquest recorregut circular, malgrat no ser gaire extens convina uns paisatges espectaculars i bastant poc transitats amb una certa dificultat tècnica. La solitut de la major part del recorregut contribueix a la intensa vivència de la veritable alta muntanya als Pirineus.
Arribem a Esterri d'Aneu i prenem la petita carretera de Mongarri, passat Isil i abans d'arribar a Isil d'Alós, prenem una pista a ma esquerra per la que accedirem a les Bordes de Labre (1552 m) aquí deixarem el buga.
De la mateixa esplanada surt un cami que agafarem en direcció est que seguirem mentres perdem alçada fins arribar i creuar el petit rierol d'Airoto. A partir d'aquí pel marge esquerra seguint un corriol amb algunes marques groges comencem a ascendir entre boscos humits de bedolls, avellaners i matolls de ginebró, rodoendres i si som a l'estiu podrem recolectar gerds.
En un parell d'hores sempre per la base de de la vall arribarem a l'Estanyoleta d'Airoto, un petit i bell estany encaixonat entre prats i tarteres.
Superem el llac per la dreta i comencem una ascensió una mica més dura en direcció nort cercant un ampli coll herbos, comencen a apareixer els pins negres característics i molt frecuents sobre els 2000 m. Des de el llom del coll ja podrem distinguir en direcció est la cridanera taulada del refugi pintada de color carbassa. Hem arribat al refugi després d'un desnivell de 650 m. Un refugi de la UEC molt ben construit, ample però amb només 5 places per dormir.
***
De bon matí comença l'aventura…
De bon matí comença l'aventura…
Sortim del refugi per un corriol que neix tot just al costat de la font, a partir d'aquest moment els camins només seran vestigis, farem servir els petits graons que generen els pas de cavalls, vaques en els seus desplaçaments per les valls i els mateixos isarts en les parts més altes. Comencem perden alçada i passarem entre els estanys d'Airoto en direcció a un coll herbòs visible des de el refugi. Un cop al damunt del coll (2359 m) baixarem per la dreta evitant la primera tartera de les moltes que ens trobarem en el nostre recorregut.
Baixarem deixant a l'esquerra l'estany superior de Rosari, creuarem l'amplia i espectacular vall en direcció est (veure punts sobre la foto superior) buscant la collada de Rosari (2513 m).
Un cop superat el coll gaudirem d'una amplia vista sobre els tres estanys de Baciver, al fons distingim les instal·lacions de l'estació de Vaquèira. Tornem a perdre alçada i ens dirigim al més petit dels tres. (a la dreta de la imatge). Arribem al interior de la vall, un munt de granotes ens donen la benvinguda poc abans de començar la remuntada, ara en clara direcció nord fins la collada de Baciver (2513 m).
Els solitaris llacs inspiren les més belles imatges…
Un cop al damunt del coll, contemplem per darrera vegada els estanys de Baciver i ens encarem a a l'últim gran descens del dia, aquesta vegada no podem evitar la incòmoda tartera de baixada.
Per fi veiem el final del nostre recorreugut del dia: els estanys del Clot der Os (a sota) confiem en no haber d'enfrontar-nos a cap habitant dels que donen nom a aquesta nova vall.
I baixant per la inevitable tartera…
ens trobem amb la presència de marmotes que no deixen d'emetre els seus xiulets característics…
En un plis-plas tinc la mini-tenda muntada i em preparo per passar la meva segona nit en solitari.
I la nit arriba suament per tots el habitants de la muntanya.
Comença el tercer dia de ruta… Sortim en direcció nord flanquejant els grans prats sense perdre alçada, un paisatge nou que em recorda "La senda de Camille" al la val d'Hecho. El nostre objectiu és el Portillon de Marimanha. El darrer tram d'aquesta agradable caminata és una pista d'un dels nuclis de l'estació d'esquí que ens condueix directament sobre la collada (2402 m).
Una vegada superat aquesta, canvien radicalment de direcció per endinsar-nos en
un nou territori ple de vida.
Despres de deixar els primers llacs a la nostra esquerra, troben vestigis del pas d'altres muntanyencs en forma de fites, un petit regal de la generositat humana que marca els camins per facilitar l'orientació del proper viatger al que mai coneixerà.
Després de superar els darrers estanyols, ens dirigim per aquest paisatge caòtic i àrid cap el Coll d'Airoto al que no ens caldrà arribar perquè davant nostre, a l'esquerra s'alça el Tuc de Bonabé, la cota màxima que assolirem en aquesta ruta.
Primer es presenta com un cim arrodonit però a mida que ascendim descubrim que tenim devant una bella cresta, en la que resulta fàcil anar trobant els millors passos per superar-la convinat les pendents herboses de la cara sud amb els blocs sumitals.
Ens desplacem ràpidament per l'aresta cimera…
Un cop d'ull per darrera vegada al Circ dera Herradura amb els estanyols de Marimanha al fons…
i finalment la recompensa, el cim. Tuc de Bonabé (2.723 m).
Comencem el descens pel llom de les crestes, buscant els millors recorreguts sempre per la cara oest de la cresta, no hi ha cami definit, com en la majoria del recorregut que ja hem fet, així que la intuició i l'experiència són les nostres millors aliades. Finalment arribem a la Collada del Clot de Moredo per on podriem arribar de nou al refugi d'Airoto però ens estimem més baixar pel barranc de Moredo per descansar a l'estanyol del Clot del mateix nom.
Per fi seguim un camí ben definit que ens portarà fins la pista que condueix de nou a les Bordes de Llabre.
Agost de 2012.
